“Sant Jordi sembla que s’enfrontà a un víbre (sí, en masculí) i així ho reflecteix la iconografia medieval, amb una bèstia més allargassada i la documentació els relaciona”.
Si bé avui coneixem la víbria i el drac com una cosa diferent, no sempre ha estat així. Ho anirem veient. Ambdós animals són figures mitològiques que es componen de les parts dels animals més incommensurables, perillosos, i que han atemorit més els nostres avantpassats: urpes de lleó o àliga, escates de serp, una cua llarguíssima, ales de ratpenat, foc i un alè que enverinava.
I evidentment, de caràcter, dolents dolentíssims! Les primeres notícies al país les tenim a Barcelona, prop de 1400 (comptant que ens manca el primer volum del Llibre de les Solemnitats de Barcelona, de 1383 a 1424): i ja en aquest moment separa lo drach, documentat incertament en la dècada entre 1390 i 1400, de la vibra, que es documenta per primera vegada a l’entrada del Rei Martí I l’Humà a Barcelona el 1397: “una vibra alta i grossa”, diu el document.
Què els diferenciava? La víbria era la femella del drac? Sembla ser que no. Sant Isidor parla del drac com l’animal més gran del bestiari i el compara amb els hipopòtams, certament, als dibuixos medievals (i generalitzar no és correcte) sembla que els dracs siguin grossos i rabassuts.
Les víbries, per contra, semblen descrites fins al segle XVIII com un escurçó, una víbora, una mena de serpent amb ales, i eren encara més malignes: Sant Jordi sembla que s’enfrontà a un víbre (sí, en masculí) i així ho reflecteix la iconografia medieval, amb una bèstia més allargassada i la documentació els relaciona.
“A l’Edat Mitjana, els dracs, ja espetegaven coets i llançaven foc per la boca, cosa que ha perdurat fins avui”.
El drac, masculí, generalment, encara conserva aquesta visió més rodanxona i es pot veure amb els tres dracs històrics del país: el de Vilafranca, el de Solsona i el de la Bisbal de l’Empordà.
De fet, el de Vilafranca, que és el que hi ha a l’exposició, està documentat a principis del segle XVII, el 1601, i ja s’esmenta tal com va ara: “a cinquanta passes de la processó obrint pas entre la gent amb el seu aspecte temible i els seus focs”.
A l’Edat Mitjana, els dracs, ja espetegaven coets i llançaven foc per la boca, cosa que ha perdurat fins avui. Tot i que la forma constructiva sí que ha canviat, els dracs ja anaven coberts de cuir i pells, i aquest ús així ho esmenten les Rúbriques de Bruniquer, o el Manual dels Novells Ardits: Fou deliberat pagar 36 lliures 2 sous pel cost de les pells blanques (s’entén que si els curtidors s’anomenaven blanquers, l’adjectiu blanques es refereix a curtides) per cubrir lo drac y la brivia que van a la professó de Corpus.
Aquest document indica que els dracs devien ser una estructura de fusta coberta amb pells, i les tres figures antigues, així sembla que ho són: el cap del drac original de Vilafranca és fet de fusta, tallada, i sembla que està folrat amb pergamí, sota les capes de pintura actuals, evidentment. De la mateixa manera està fet el de la Bisbal, la primera documentació del qual és de 1704.
En canvi el de Solsona, de 1692, està folrat amb escates de fusta.
La víbria es representa amb pits (com a femella, per tant) a partir dels segles XVII-XVIII i sembla que, com el drac, abans havien anat folrades de pell curtida i de plomes! Així que Sant Iu matant el Griu podria tractar-se d’una víbria.
A banda de la fisonomia, cal veure aquesta dualitat entre la víbria i el vibre, la documentació el tracta de manera indiferent, el que els diferencia del drac sembla ser que és la forma: de fet, molta documentació parla dels dracs, en referència a un genèric de figures monstruoses que espetegaven coets (encara hi ha qui diu que la Guita de Berga ho és!). El que sí que està clar és que actualment no se n’ha conservat cap d’antiga, però n’hi ha diverses i amb diferents formes, algunes amb plomes i altres sense, tanmateix, sempre són allargades i més viperines que els dracs.
Fonts d’informació
- COSTA, Roger. D’on ve el bestiari català dels Dracs?. Revista Sàpiens, 23 febrer 2012.
- CUSCÓ I CLARASÓ, Joan. Dracs i Àligues. Mite i èpica en la Festa. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.
- El Drac en la cultura medieval. Barcelona : Fundació Caixa de Pensions, 1987.
- FONTOVA, Ramon. El Marraco des de fa cent anys!
- GARCIA JORDAN, Laura. Dracs i dragolins. Bestiari de foc de Badalona. Ajuntament de Badalona, 2003.
- GRAU, Jan. Essència de drac. Revista Gegants. Barcelona: 1998.
- GRAU, Jan. Els orígens del drac. SOM, 1981
- GRAU, Jan. Dracs i bèsties fogueres. Programa de la 1ª Trobada de Bestiari de Foc d’Avinyó.
- GRAU, Jan. La víbria. Revista Gegants. 1998
- OLLÉ, Manel. La víbria, orígens i significació.
- PALOMAR, Salvador i SUGRANYES, Ferran. El Bestiari Fantastic. Carrutxa
- PALOMAR, Salvador. EL Drac dels frares. Carrutxa 2020
- SAUMELL I POCH, Ramon. Bèsties de festa! història i cens il·lustrat del bestiari popular amb 700 figures. Barcelona : CIM, DL 2008.
- VILARRÚBIAS, Daniel.L’entremès del drac a Igualada. Orígens i significació. Revista d’Igualada 2005.
- VILARRÚBIAS, Daniel- El foc del seguici. Diables festius i bestiari de foc, dels orígiens al 1936