Aquest element reprodueix una dona d’aigua a sobre d’un capgròs o cullerot. Les dones d’aigua són elements de la mitologia popular catalana que apareixen en moltes llegendes i rondalles. Són una mena de fades de les aigües amb forma de donzelles molt joves que no envelleixen mai, tenen llargues cabelleres i sovint porten ales com les de les papallones.

La peça és obra de l’artista vilafranquina Dolors Sans i es va estrenar oficialment l’1 de juny de 2002. La Dona d’aigua té unes grans ales a l’esquena i el cullerot disposa d’un sistema de llançament d’aigua a pressió per la boca. Tot el conjunt, fabricat amb resina de polièster i alumini, fa més de tres metres d’alçada i pesa uns 40 quilos. La figura és molt innovadora dins d’aquest sector, ja que en aquell moment no hi havia cap element similar en tota Catalunya.

Aquest element festiu està inspirat en una llegenda al voltant dels torrents de Bellvei, on un jove pagès del poble va quedar perdudament enamorat d’una dona d’aigua. El mite explica que si algú descobreix les dones d’aigua o en parla després d’haver-les vist, pateix encanteris. En el cas de Bellvei, la dona va advertir al noi que es transformaria en una bestiola d’aigua dolça si deia que l’havia vist. Després d’un temps de no veure-la, el jove va preferir explicar que coneixia una dona d’aigua per transformar-se en una bestiola d’aigua dolça i estar per sempre més al costat de la seva estimada.

El conte infantil de la llegenda, titulat ‘La dona d’aigua i en Jepet’, va ser editat per l’editorial Cossetània, amb text de Manel Sastre i Magí Mañé, grallers de l’associació, i il·lustracions de la constructora de la peça, Dolors Sans. La peça balla al so d’una cançó pròpia que va compondre Anna Ibarz.

A més d’aquesta figura, l’Associació Grallers de Bellvei compta també amb altres elements festius com els capgrossos Tonet i Mariona, els nans del pas del temps i el Pastor Jaume i les Ovelles.