• Llei 2/1993, de 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural

  (DOGC núm. 1719, de 12 de març de 1993).

  Del reconeixement de la importància cabdal de l’associacionisme cultural a Catalunya i, en general, de l’acció de la societat civil organitzada en entitats amb voluntat de servei públic, aquesta Llei de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural defineix com a objectius bàsics del text la potenciació de la cultura tradicional i popular, la dinamització de l’associacionisme cultural i la protecció dels seus béns patrimonials.
  La Llei s’adreça principalment als diferents àmbits de la cultura tradicional catalana, com la música, el teatre amateur, el cinema amateur, la dansa, el folklore i les festes d’arrel tradicional; les entitats populars de cultura; així com les entitats que promouen l’estudi, la difusió i la conservació del patrimoni etnològic.
  Per últim, La societat catalana ha estat protagonista d’una evolució cultural en el camp de la cuina i la gastronomia que l’ha dut a concebre-les com a part del seu patrimoni immaterial. És per això que s’introdueix la cuina com un dels elements del conjunt de manifestacions culturals que formen part de la cultura popular i tradicional.

• Decret 389/2006, de 17 d’octubre, del patrimoni festiu de Catalunya

  (DOGC núm. 4743, de 19 d’octubre de 2006).

  Crea el Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya, gestionat per la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, per inscriure les festes, manifestacions i celebracions comunitàries així com els elements festius amb vigència arreu de Catalunya que compleixin els requisits que estableix aquest decret. Aquesta disposició estableix el procediment per a la catalogació i inscripció de festes i elements festius. Es disposa que, un cop inscrites, poden ser objecte d’un reconeixement especial a través de diferents categories: festa popular d’interès cultural; festa tradicional d’interès nacional; element festiu tradicional d’interès nacional; festa patrimonial d’interès nacional; i element festiu patrimonial d’interès nacional.

• Acord GOV/150/2017, de 24 d’octubre, pel qual es declaren els tocs de campana com a Element Festiu Patrimonial d’Interès Nacional

  (DOGC núm. 7482, de 26 d’octubre de 2017).

  Pel seu interès, significació i arrelament molt antic en la cultura popular catalana, s’inclou aquesta declaració. La campana, instrument de percussió que es fa servir per comunicar tot tipus d’esdeveniments, tant els civils com els religiosos, un nexe i un facilitador de la vida comunitària, un mitjà de comunicació immediat i eficaç que marca i estructura el temps —el quotidià i l’extraordinari— i que subratlla els moments de celebració i els fets extraordinaris o tràgics. Cada poble mantenia els seus tocs característics, que eren transmesos via oral o a través dels costums. Un llenguatge particular gestat al llarg del temps en el si de la pròpia comunitat.
  Com s’assenyala a les característiques d’aquest element festiu a l’annex d’aquest acord, “en les darreres dècades, la tipologia de tocs s’ha anat reduint. Amb la mecanització de les campanes, els tocs s’han reduït al toc de missa, de festa i de difunts, a banda del de les hores. Els monestirs encara conserven els tocs de les hores canòniques i a moltes poblacions els tocs d’ús ritual (ritus de pas: bateig, casament, difunts) són encara vigents”.

• Decret 38/2015, de 24 de març, de traspàs de funcions de la Generalitat de Catalunya al Consell General d’Aran en matèria de patrimoni festiu

  (DOGC núm. 6839, de 26 de març de 2015).

  El Conselh Generaud’Aran assumeix la catalogació de les festes, manifestacions i celebracions comunitàries, així com els elements festius amb vigència a l’Aran; la declaració de les festes populars d’interès cultural de l’àmbit territorial de l’Aran, així com la incoació d’ofici i l’impuls del procediment de declaració de les festes i dels elements festius d’interès nacional, l’elaboració de l’expedient i de les memòries corresponents i l’aprovació de la corresponent proposta de resolució a la Generalitat de Catalunya, administració competent per a declarar-los, un cop donat compliment al tràmit d’audiència, de conformitat amb el que estableix la normativa aplicable.

FONT: Festes i Espectacles. Departament de Cultura [gencat.cat].