“Retrobestiari és un llibre que és una aventura”. Així de determinant es mostrava el passat dissabte l’editor Norbert Tomàs, d’Edicions Morera, i editor d’aquest llibre que es va presentar a Manresa.

El “cor de Catalunya” era un municipi pendent a l’agenda d’aquest projecte per ser una de les ciutats que més conserva el correfoc tal com es va començar a fer a finals dels anys 70 i als 80. Per tenir la primera víbria de Catalunya de l’època moderna. Per guardar veritables tresors, frescos i genuïns, com en Nas de Sutja. L’acte, de fet, es va coorganitzar amb l’entitat a la qual pertany actualment tot aquest bestiari: Xàldiga.

A les 12 del migdia es van reunir una vintena de persones a la Sala d’Actes de la Biblioteca del Casino àvides de recordar plegades una època en què es trencaven esquemes. “No podíem perdre aquests testimonis”, afirma l’autor del llibre, l’historiador Heribert Masana, motiu pel qual, entre els anys 2016 i 2017, es va decidir a plantar la llavor de l’actual projecte, amb cafès i converses de sobretaula, en reunions informals i, en definitiva, fent treball de camp.

Dissabte vam descobrir, per exemple, que el que finalment es va popularitzar com a “correfoc” hauria pogut tenir altres noms sorgits en, aquest cas, en l’àmbit manresà. És el cas de “tarascada” o “canyardes”. Més concretament de la Víbria també vam saber per part del constructor i membre de Xàldiga Sendo Vall, que la rèplica que ell va fer conserva els peus de la figura original.

En la seva intervenció Heribert Masana també va subratllar la qualitat dels testimonis (més d’una trentena) que es poden trobar a Retrobestiari i que permeten posar-se en la ment dels constructors de bèsties amb una “intensitat brutal”. Com s’ho van fer en Jordi Lleyda i la Neus Serra per crear la “mestressa de la Catalunya Central”? En què es van basar per representar “l’essència de la terra que es manifesta”?

Masana va finalitzar el torn de paraula afirmant que la cultura popular no és una cultura “d’estar per casa”, és cultura “amb majúscules” i afegint que és important que les administracions públiques ho tinguin en compte.

“La Señorita Pepis”

Una de les carones més dolces, amb les parpelles més de color rosa de tot Manresa és, sense dubte, la d’en Nas de Sutja, conegut entre amics amb el sobrenom de “La Señorita Pepis”. Sendo Vall recorda que quan va aparèixer, l’any 1982, just s’anunciava aquesta joguina basada en productes de maquillatge que es va fer molt popular entre la població, motiu pel qual se li va posar aquest altre nom.

Aquesta guita va ser construïda per participar en una obra de teatre en el marc d’una festa de carnestoltes. Com recorda un dels seus autors, Carlos Casado, l’estructura del seu cos estava feta amb dos paraigües oberts, una característica que es podria definir com a “versàtil”, ja que plegant-los va permetre justament als seus portants passar per la porta de la discoteca on se celebrava la festa.

Casado també explica que en aquella època, en l’àmbit de la cultura popular, “tot era una mica anàrquic”. Els manresans, en aquest cas, venien influenciats per la Patum de Berga i respecte a la pirotècnia que llançaven a Manresa i al foc “tot era molt viu i molt intens”.

La presentació de Retrobestiari va acabar amb la intervenció de l’alcalde de Manresa (i també membre de Xàldiga), Marc Aloy, que va subratllar que “Manresa té el millor correfoc del país”. També va remarcar que la ciutat té un bestiari “fantàstic”, amb el qual els infants gaudeixen d’una manera extraordinària. Va comentar, a més, que l’any 2022, quan es compleixin 40 anys de la celebració del primer Correfoc de Manresa, convidaria celebrar l’efemèride amb una exposició.

L’acte va acabar a les 12.50 h, però fins ben bé una hora més tard els seus assistents seguien al mateix lloc, recordant anècdotes i històries passades. La majoria, membres de Xàldiga, tenien uns ulls que brillaven en pronunciar la paraula correfoc, sobretot tenint en compte que els dos últims anys, per culpa de la Covid-19, no s’ha pogut celebrar.