“El Bou solsoní està datat a finals del segle XVIII i va ser, durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, l’únic del país (actualment no es conserva)”.
Generalment es diu que el bou, la figura festiva, prové de l’entremès del naixement de la processó de Corpus, tot i que no està clar que en aquesta representació els animals fossin de cartró. De fet, no s’esmenten a la descripció de la processó de 1424 i el seu primer esment és de poc després, el 1481 a Barcelona. Queda clar que el portava el gremi de carnissers de la ciutat comtal. I per cert, que aquest bou sortia per Corpus i les altres solemnitats Barcelonines amb molta presència, el que avui en diríem protocol.
Certament, aquest no era l’únic tipus de Bou que hi ha documentat. Per carnaval als pobles del Maresme també sortia un bou que envestia amb el cap i perseguia la gent. El dimarts de carnaval, aquest bou es perseguia per acabar amb ell. Les momerotes, que és com es deien, són vives encara a Mataró, tot i que sembla que amb una fisonomia diferent de la que tenien en el passat, ara són uns bous amb foc.
Si tornem al Corpus, veiem que la figura del bou quan surt a la processó porta, en els seus primers anys: “ses guarnicions y fre, y un home a cavall qui apportave lo penó” del gremi, com es deia anteriorment. La bèstia tenia una presència solemne i representativa. Aquest bou barceloní era l’encarregat de portar el símbol comunitari del gremi.
La posició solemne, però, la va anar perdent als segles XVII i XVIII per acabar convertint-se en l’anomenat “ase del Pi”, quan després del Decret de Nova planta el gremi de graners, que llavors el duia (sembla ser que descavalcat), el dona a la parròquia de Santa Maria del Pi. El darrer cop que el bou de Barcelona va sortir al seguici va ser el 1839, fins a la seva recuperació.
Aquesta nova sortida del bou a finals del segle XX es fa amb una nova bèstia, feta per Manel Casserras i Boix, inspirant-se en el bou que ell havia fet per la seva Solsona natal: el cap antic d’aquest el tenim a l’exposició física. Data de l’any 1956 i és el cap més antic que es conserva d’un bou festiu (avui dia surt a ballar una rèplica de la figura, creada el 1993 pel mateix Casserras).
El Bou solsoní està datat a finals del segle XVIII i va ser, durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX, l’únic del país (actualment no es conserva). Aquest fet va fer que inspirés molts imatgers en la realització dels nous bous. De fet, es poden veure certes similituds amb el de Barcelona.
Però hi havia altres bous que, amb foc o sense, passejaven per les viles del país etzibant cops de cap i alguna coça als espectadors, som un poble de bous. A Manresa està documentat al segle XIX, a Vic entre el XVIII i el XIX, a Valls a partir de 1712 i a Tortosa al segle XVI.
Tots aquests, conjuntament amb molts altres que si no s’han recuperat, s’han afegit als seguicis, surten actualment a les seves festes i processons. No s’han d’oblidar els bous i vedelles de foc que usaven les pirotècnies per fer diferents lluïments a les festes que, tot i no ser processionals, tenen una forta presència a la festa.
