Just abans de l’estat d’alarma causat pel coronavirus es va fer l’entrevista a l’arxiver i fotògraf de bestiari Ramon Saumell (Vilafranca, 1938). Pel carrer encara no s’anava amb mascaretes però el nerviosisme es respirava en l’ambient. El pis de Saumell està ubicat prop de la Rambla Principal de Vilanova i la Geltrú, la ciutat on resideix des de l’any 1957.

Al seu despatx s’hi poden trobar diferents fotografies emmarcades. Destaca la del Drac de Vilafranca que, com explica, és la millor que ha fet d’aquesta bèstia sense fum. Al costat, molt a prop, hi té el seu Premi BEST. Saumell va ser dels primers a rebre’l l’any 2014, durant la primera edició del Festivitas Bestiarum. Aquell any es va voler homenatjar la seva tasca com a arxiver i fotògraf de bestiari, una feina que a dia d’avui ja ha desenvolupat durant més de cinquanta anys.

A través d’aquesta entrevista, que estarà dividida en tres parts, es poden conèixer els inicis de Ramon Saumell com a fotògraf amateur, els projectes audiovisuals que ha fet al llarg de la seva vida (i que va començar amb 28 anys), com també tota la informació que ha recollit sobre el bestiari d’arreu del món.

1. Com va començar a fer fotos de bestiari?

L’any 1966 em vaig iniciar en el cinema amateur. Em vaig comprar una càmera de vídeo i uns anys més tard vaig guanyar un certamen a Vilafranca. Llavors vaig veure que el cinema amateur s’estava morint perquè va començar a sortir la televisió. En aquell moment em vaig fixar en les bèsties. A partir dels setanta vaig obtenir-ne les primeres diapositives. Com que hi havia pocs dracs, quinze o vint, va ser fàcil.

Vaig conèixer els amics del Drac de la Geltrú i vaig fer un reportatge per a ells pel cinquè aniversari de la bèstia l’any 1983. Els vaig muntar un mini audiovisual. A la trobada van portar el drac de Terrassa, el de Sant Vicenç dels Horts, el de Ribes… De diferents pobles. Va ser llavors quan em vaig acabar d’enverinar de les bèsties. Vaig veure que el cinema amateur anava en decaiguda i en canvi això m’omplia més, i vaig començar per aquí.

2. Què és el que més li va atreure del bestiari festiu?

M’atreia la diferència d’una bèstia amb l’altra. També vaig veure que hi havia un camp que no estava explotat i que m’agradava perquè tenia colors, tenia foc i hi havia música. Tot això em va omplir i vaig dir, ja que no ho fa ningú, jo faré cas al bestiari.

3. Va ser el primer que es va fixar en aquestes figures?

Quan vaig començar no es pot dir que estigués sol però quasi. Hi havia molta gent que es dedicava a fer fotos a gegants però a bestiari no. Fins als anys vuitanta i noranta no va haver-hi una explosió de figures al Baix Llobregat i a la resta de municipis de la província de Barcelona. El correfoc de Barcelona (el de l’any 1979, encara que no tingués aquest nom) va tenir molta influència. Anar a aquest acte de la ciutat comtal per a les bèsties era molt important. A més, era un correfoc que era maco, era gran i hi havia molta gent. Això es va encomanar i van començar a sortir correfocs pertot arreu.

4. Aprofitava els caps de setmana per fer les fotografies?

Si, em trobava per exemple el Drac de Vilanova i preguntava: “On aneu?” O anava a un correfoc i les colles m’avisaven que dintre de quinze dies anirien a una altra sortida. No existia tampoc l’Agrupació del Bestiari. Tota la informació passava pel boca-orella.

5. Quin mètode utilitzava per fer les fotos?

Tirava un carret aproximat per bèstia. Si eren trenta-sis fotos, la meitat les feia de la bèstia estàtica i l’altra meitat de la bèstia amb foc. Ho revelava i la meitat no servien per a res perquè el foc és molt difícil de fotografiar. Després vaig començar a fer audiovisuals però en vídeo la bèstia plantada no queda bé. L’has de captar en moviment, amb gent, amb foc, amb fum…

6. (…)

Més tard, quan va sortir el digital, llavors ja tirava el que volia, encara que després llançava la meitat. La meva forma de treballar era aquesta, i anar experimentant amb el diafragma i la velocitat d’obturació per aconseguir fotos de foc. En aquest cas depenia molt del vent. Havies de mirar d’on venia l’aire i posar-te al lloc contrari perquè el fum se n’anés i poder enganxar la bèstia amb menys fum.

7. Què més s’havia de tenir en compte?

La foto també depenia de com la bèstia tingués distribuït el foc. Per exemple, el Drac de Sant Pere de Ribes. De cara no el pots agafar perquè tot el foc està concentrat des de les boques cap avall. No veus res. Fa massa fum i a les ales no porta foc. En canvi, hi ha altres tipus de bèsties que porten, per exemple, carretilles a la boca, a les ales i a la cua i llavors el foc queda més distribuït. El problema que tenim avui és que les bèsties tiren massa foc i massa fum. Avui és que no veus la bèstia, veus una bola de foc. Si no hi ha una mica d’aire que s’endugui el fum, no aconsegueixes res.

8. A què creu que es deu aquest problema?

De vegades és perquè s’utilitza un tipus de coet, que es diu francès, que dura molta estona però que fa molt de fum. Els artefactes pirotècnics de colors també generen una gran fumera. El que fan menys fum són les carretilles, però aquestes duren poc. Llavors clar, en un concurs d’enceses això no serveix. Per mi fotogràficament prefereixo les carretilles, perquè et donen foc però normalment no et tapen la bèstia.

9. Per tancar el bloc del foc, com ha portat el tema de posar-se sota les espurnes?

Sempre m’he posat sota el foc i molt a prop. A més, el foc d’abans l’espolsaves i marxava, el foc d’ara no. Els francesos fan com una pasta de color plata que s’enganxa, forada i, si et cau sobre la carn, crema.

Compte que de petit em feia por el drac. Als anys quaranta, per la festa major de Vilafranca, els nens anàvem mudats i els grans ens deien que no ens acostéssim al drac. Però el drac tampoc feia coses rares, el drac caminava. Li posaven una carretilla i tirava una mica de foc. No es girava contra la gent. Això va venir després amb els correfocs de Barcelona dels anys vuitanta, quan es va començar a exhibir la bèstia amb foc.

10. Llavors si li feia por el drac, quines bèsties li agradaven quan era petit?

La meva passió eren les Cotonines. Feia el seu ball al jardí de casa amb una fusta. Després, quan em vaig fer gran, em van agradar totes.

(Foto: Ramon Saumell parlant des del seu despatx sobre els seus orígens com a fotògraf de bestiari / Autor: Meritxell Bayarri)